PATRIMONI EDUCATIU: QUÈ ÉS EL PATRIMONI EDUCATIU VALENCIÀ DEL SEGLE XX?

 En Aquest article que es va publicar en el All i oli 265 de maig del 2017, Vicent Esteve reflexiona sobre quin ha estat el legat pedagògic de l’escola del segle XX i sobre la seua vigència avui encara.

Vicent Esteve, mestre, exdirector del All i Oli

Ensenyar i aprendre en un país com el nostre, amb una peculiar realitat sociolingüística, aconsella acostar-se a les iniciatives individuals i col·lectives i als protagonistes de la història recent de l’educació valenciana que han conformat un patrimoni immaterial que cal rescatar i difondre.

Sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen. Cuerpos que nacen vencidos, vencidos y grises mueren: vienen con la edad de un siglo, y son viejos cuando vienen.

Miguel Hernandez

Un dels aspectes que intervé en la valoració social del professorat és la formació, la qual és responsabilitat de  les universitats, l’administració educativa i del propi professorat. A més de la participació en plans institucionals, per al professorat l’autoformació amb d’altres és sinònim d’autonomia i treball cooperatiu.

Basant-me en la meua experiència, constate que qui arriba a les escoles per fer pràctiques de Magisteri, així com el professorat recentment incorporat a les aules en general, no ha rebut unes nocions significatives del que podem anomenar patrimoni educatiu valencià.

És la voluntat i la intel·ligència de les persones les que han produït un cabalós riu de coneixement que, per valuós i útil, no volem que acabe oblidat ni obviat

Assistents al primer curs de Valencià de la Institució Lo Rat Penat. Es pot veure entre altres a la primera a fila a Carles Salvador i Enric Valor

El coneixement professional s’ompli de contingut amb el temps ben aprofitat, però ací ens referim a un desconeixement de partida cabdal, com ara què significa treballar en un país amb dues llengües i, més concretament, les implicacions didàctiques que comporta que es troben en situacions d’ús dissemblants. Junt al coneixement de la situació sociolingüística, hi ha els valors que els múltiples actors del món educatiu han decantat com a positius i eficaços al llarg del temps, i molt especialment aquells que han sorgit de tenir en compte el propi context. Vull destacar dos àmbits a tall d’exemple: el significat de la diversitat perquè tota l’acció docent siga inclusiva i igualitària, i la gestió d’una escola democràtica que incloga la participació rellevant de tots els sectors de la comunitat educativa.

Em referisc, al capdavall, a experiències i coneixements que conformen un patrimoni immaterial, doncs espais i objectes queden al marge d’aquesta reflexió. Descarte ací un plantejament historicista per a subratllar, en paraules del professor Alejandro Mayordomo, que “em sembla més que interessant la posició d’integrar i no aïllar de l’actualitat el conjunt d’elements que el conformen”, aquest patrimoni. És a dir, la seua provada utilitat davant els reptes actuals.

Sense la pretensió de configurar cap inventari exhaustiu, concrete de què parlem quan diguem patrimoni educatiu, l’origen del qual és molt divers. Per destacar la seua importància, cite les paraules de Jaume Carbonell: “el País Valencià és una de les Comunitats Autònomes que gairebé sempre han estat a l’avantguarda de l’educació”.

 

Jaume Carbonell Sebarroja

MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA

Els Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) valencians ens ofereixen, ara mateix, els seus treballs, anàlisis i idees per acarar l’actualitat educativa. Només cal entrar al web de la Federació d’MRP del País Valencià. I així ha estat des d’aquell històric 30 de juny de 1976, quan es va celebrar la I Escola d’Estiu del País Valencià, segons el testimoni directe d’Albert Sansano.

Mesa Confederal dels MRP reben la corbata d’Alfons X el savi. 4/07/2019

Durant dècades, l’activitat més popular dels MRP han estat precisament les escoles d’estiu, repartides pel País. En aquests espais autònoms de formació van incidir un seguit de factors que avalen la seua validesa, entre altres la mobilització per la llengua, el moviment contra la privatització, la denúncia de les polítiques educatives governamentals i la defensa d’un model d’escola pública amb tres eixos vertebradors: renovació pedagògica, gestió democràtica i ensenyament del valencià i en valencià. Finalment, les Escoles d’Estiu van configurant un nou espai crític per pensar d’una altra forma l’escola, per mantenir la utopia: sempre s’hi ha de distingir la renovació pedagògica del reciclatge.

EL MOVIMENT SINDICAL

Melchor Botella

La construcció d’alternatives sindicals a l’eixida del franquisme ha estat reiteradament tractada en les publicacions de l’STEPV i de la Confederació STES, bé a Allioli, bé en llibres autopublicats. Però sí que cal deixar constància, perquè els estudis publicats ho solen obviar, que des de la seua fundació, el sindicalisme assembleari que representem ha projectat la seua acció sobre dos eixos indestriables: la defensa dels drets i les condicions laborals del ensenyants i la construcció d’un model d’Escola Pública democràtica i arrelada al País.

Per a donar coherència a la seua activitat, el STEPV s’incorporà a la comissió organitzadora de la III Escola d’Estiu en 1978 i ja no l’abandonarà mai. És ben eloqüent aquest compromís històric de les seues afiliades i afiliats, primigenis impulsors actius del Moviment Freinet i després de les coordinadores comarcals pel valencià.

LA GENERALITAT

L’autogovern valencià es constitueix amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, en juliol de 1982. A partir d’ací, la Conselleria d’Educació desplega les seues competències al màxim nivell legal possible. Amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) en 1983 tenim la segona fita cabdal en matèria de política educativa valenciana. També es constituïren els equips didàctics, les assessories de valencià i el Gabinet d’Ús i Ensenyament. D’altra banda, cal esmentar la tasca assessora i formativa dels primers Centres de Professors, amb incomptables les iniciatives promogudes des de l’Administració i les què han engegat els centres educatius amb el seu suport, moltes, esplèndides i millor conegudes pel professorat com més recents.

LES UNIVERSITATS

Jaume Martínez Bonafé

A més de la formació inicial, les universitats valencianes també han jugat un paper important en la formació contínua, doncs el seu professorat ha participat en totes les adaptacions a les quals s’han vist abocats els ensenyants. D’ací que la participació de determinats docents de la universitat en els MRP fóra important, en alguns casos determinant.

Abans que s’aprovara la LUEV, els anomenats Instituts de Ciències de l’Educació de les Universitats (ICE) impartien els cursos de Lingüística Valenciana i la seua didàctica, de manera que, en entrar en vigor l’obligatorietat del valencià en 1983, l’Administració va poder comptar amb centenars de mestres ja formats per iniciar la tasca.

LA FEDERACIÓ ESCOLA VALENCIANA

La primera Trobada d’Escoles en Valencià es realitza en 1986. Des d’aleshores, cada any, un moviment social sense precedents al País celebra i reivindica l’excel·lència pedagògica que té com a nucli la llengua pròpia. Escola Valenciana, a més, ha organitzat cinc congressos. Dia a dia desenvolupa, amb una constància granítica, un catàleg d’activitats d’abast enciclopèdic: cinema, voluntariat pel valencià, Oficina de Drets Lingüístics, música, ràdio, lliga escolar de debat, Premis Sambori, etc.

EXPERIÈNCIES ESCOLARS CAPDAVANTERES

Ens referim en aquest punt tant a escoles públiques com a les de fundació i gestió cooperativa, les quals no van esperar l’impuls institucional per engegar una alternativa a l’escola franquista. Avui, són un exemple de perseverança en les bones pràctiques.

Primer colonia d’Escoles d’Ensenyament en Valencià a Albocàsser.

Pel que fa a les cooperatives d’ensenyament, seguint Carme Agulló, “sorgeixen (…) a finals dels anys seixanta, en l’àmbit territorial de l’Horta de València i del desenvolupisme franquista, quan conflueixen diverses persones amb una llarga trajectòria d’activisme en moviments cívics, en el desig d’impulsar una nova manera de fer escola”.

La Llei General d’Educació (1970) va obrir una escletxa per a l’ensenyament de les llengües vernacles, una possibilitat que van aprofitar algunes escoles públiques on hi havia mestres compromesos amb la renovació pedagògica i social del País. Ho van fer a partir del Pla Experimental del curs 1978-79. Hi van haver seriosos enfrontaments a Barx o la Font d’En Carrós, fruit de la “batalla de València”. Però d’altres col·legis públics donaren pas, ja en els 80, a les primeres escoles públiques en valencià: Almoines, Cullera, etc.

INICIATIVES PEDAGÒGIQUES INDIVIDUALS

Les entitats i institucions són, fonamentalment, les persones que les creen i les forneixen. Hi ha d’altres elements importants, però és la voluntat i la intel·ligència de les persones les que han produït un cabalós riu de coneixement que, per valuós i útil, no volem que acabe oblidat ni obviat. Està fora de lloc que intente fer ací una relació exhaustiva de persones notables, a les quals sempre caldria afegir una legió de les què són anònimes. Ajustant-me al segle XX, i a manera d’homenatge, cite només Carles Salvador i Gimeno, Enric Soler i Godes i Gonzalo Anaya.

Gonzalo Anaya Santos

I, per acabar, faig esment d’una mestra la trajectòria de la qual resumeix eloqüentment el lligam entre persona i patrimoni educatiu: Carme Miquel i Diego, mestra jubilada. Ex presidenta d’Escola Valenciana, escriptora i columnista de premsa, es pot dir que encarna perfectament el magisteri que volem transmetre.

Per a saber-ne més:

MARRERO, M. (coord.) (2003). Sindicalismo autónomo y asambleario en la enseñanza. 25 años y más. Madrid, Confederación de STES.

MAYORDOMO, A., AGULLÓ Mª Carme, GARCÍA FRASQUET, Gabriel (coords.) (2011). El patrimoni historicoeducatiu valencià. V Jornades d’Història de l’Educació Valenciana. Universitat de València.

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *